Els veïns del Mediterrani, en general, estem molt orgullosos de ser això: veïns del Mediterrani. Ens anima una espècie de vague patriotisme marítim –marítim de costa ferma, és clar–, ben poc solidari, certament, però tan envanit i arrogant com qualsevol altre patriotisme. Em sembla que, al capdavall, hi tenim dret: avui dret per herència, més que res. I ben mirat, la raó d’aquest sentiment no s’origina en cap particular satisfacció, potser justificable, davant les bondats intrínseques del paisatge. Solem dir que el Mediterrani és una geografia a la mesura de l’home. La frase és bonica i, de més a més, respon a la idea que la nostra gent té d’ella mateixa i de les seves coses. El paisatge d’aquests litorals, en efecte, està desproveït de colossalisme i de sublimitat: ens hi sentim tranquils, còmodes i ben aconsellats. Res en ell ens incita al somni, a la mística ni al pànic, com s’esdevé amb les estepes desolades, amb les muntanyes grandiloqüents, amb els deserts feroços. Ací tot és assequible, clar, propici a les humils sensualitats quotidianes, amistós.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos.
Una descripció ben particular, però al cap i a la fi bastant fidedigna de la nostra gran mar, sense xovinisme però amb vertader afecte, com ha de ser amb les nostres arrels.
