Vicente Poveda López
Les tradicions i costums estructuren i organitzen la vida dels pobles i marquen la seua identitat. Per la seua importància i el seu testimoni dels temps passats hem de donar-les a conéixer i recuperar-les si és el cas. Moltes tenen caràcter ritual i un fonament religiós; en moltes ocasions tenen un origen ancestral, de l’edat mitjana o inclús de l’edat antiga. Parlant de festes, hem d’ grupar-les segons la seua tipologia: Patronals o tradicionals. Fins i tot, es pot parlar de festes profanes i de festes amb contingut religiós. La música i les bandes són una manifestació de la cultura valenciana dels nostres pobles, dins de les tradicions, inclús la música de les festes de moros i cristians. Hi ha peces musicals que són bàsiques dins de la nostra cultura popular: cant d’estil, albades, relacionats amb tasques agrícoles i domèstiques, i relacionades amb la religiositat popular, com ara cançons de Nadal, Pasqua o Gojos. Tot un patrimoni que es trasmet de generació en generació. Associada a la lectura-interpretació d’estes peces, perquè són patrimoni de tots.
El presente article, dins de la seua particular distribució, també es trova relacionat pel treball de Vicent “el Dele”, sobre el calendari de costums valencianes i d´ històries de la vida local, amb el titol LES FESTES I LES TRADICIÓNS COM A PATRIMONI IMMATERIAL PETRERÍ, que la Colecció l´Almorxó, va publicar en l´edició d´un interessant llibre “EL PATRIMONIO DE PETRER (ALICANTE): PRESENTE Y FUTURO”, preparat per Fernando E. Tendero Fernández. “El Dele”, ha escrit diversos articles i estudis d´investigacio, de mèrit sobre el seu compromís en les nostres tradicions i costums en l`àmbit geogràfic, històric i cultural. I d´este amé treball anem a transcriure:
-La Setmana Santa era temps de silenci. A l´església totes les imatges estaven tapades amb un mantell de color morat. La matraca amb el seu sò tenebrós era l´instrument encarregat de fer tots el tocs que abans feien les campanes. Cal dir que la matraca va ser restaurada l´any 1992, després de vint-i-cinc anys trencada i sense ús, per iniciativa de la Colla de Dolçainers i Tabaleters El Terròs va ser recuperada en la seua funció i situada en el seu joc, es a dir, a la torre de l´església junt a les campanes.
Tot seguit començava la Pasqua de Resurrecció o Dia de Glòria, que sempre corresponia al diumenge posterior a la primera lluna plena després de l´equinocci de març. Per això, diem que la Pasqua cau alta o baixa atenen a la data de la seua celebració. El Dia de Glòria era un dia molt especial a Petrer. Un volteig general de totes les campanes anunciava la Glòria. S´obrien portes, finestres i balcons de les cases. Perquè la Glòria “el Senyor ressucitat pujant al cel” entrara a les cases. De seguida, la gent trencava canters, botijons i objectes de cantereria i els llançava al carrer amb senyal d´alegria
Tot seguit començaven els dies de mona; tres dies de festa, mes el dia de Sant Vicent que els valencians el celebren el dilluns següent. A totes les cases feien mones amb el seu ou dur i tonyes. També hi havia costum de fer catxerulos casolans per volar-los (…) El dia de Sant Vicent era l´últim dia de mona. Tenía la particularitat que eren els xics els quals posaven la mona a les xiques (…) El Dia de les Banderes es celebra el dia abans del dia de Sant Vicent, per això la data es canviant com ho fa la Pasqua-. (Navarro i Tomàs, Vicent, 2016:119-122)
L´ insuficient documentació per localitzar referènci-es a la festa del Dia de les Banderes al segle XIX, trobem en el programa manuscrit de festes de moros i cristians del 15 de maig de 1892, que es de set fulles, aporta la novetat de nau condicions o normatives. L´última fulla, trobem la primera referència coneguda al Dia de les Banderes:
-El domingo de Ramos de cada año deberán reunirse los representantes de las comparsas para tratar de todas las incidencias de la próxima fiesta y dar cuenta a las Autoridades de su resultado para los efectos consiguientes. El segundo Día de Pascua (rectifican la reseña de “día de San Vicente”) se sacaran las banderas, cuyo acto será el anuncio de la fiesta anual…-.
(EL PROGRAMA LO FIRMAN: José López Poveda, por los Moros; Marino Rico, por los Vizcaínos y Vicente Castello Poveda, por los Tercios de Flandes)
Actualment, el dissabte de la segona setmana de Pasqua per la nit es anuncia el pregó, dedicad a les abanderades, al dia següent comença amb l`esmorzar al “cuartelillo”, i a mig mati, els carrers es plena d`alegrança, música i de color dels distintius de cada comparsa. És el Dia de les Banderes, un acte oficial fester, que abans era i és “el anuncio de la fiesta anual”. El acte en sí, es molt bàsic, a les 17 hores del diumenge, a la plaça de Baix s´inicia amb el alardó per part dels festers, fins a l´ermita de Sant Bonifaci a saludar o a demanar permís per a fer la festa a maig. Els Capitans fan gala de les seues rodelles en l´hereditari dansa del trenat de les xiquetes. Les deu abanderades del present any, també des de el Ajuntament van desfilan en direcció al santuari. Després de la missa, fan el recorregut a l`inversa, acompanyats pels festers fins a la plaça de Baix, per a continuar cada comparsa, fins a la seua seu, i finalitza el Dia de les Banderes amb un Vi d`Honor, abans era a la casa del Capità. Encara que, des de el 1965, es celebra el Pregó de Festes, i durant uns quants anys es va celebrar al mig dia del Dia de les Banderes, i després va passar a la màgica nit del dia anterior, a on les deu abanderades del present any i les deu de l´any anterior son les protagonist-es. Per l´anunci de la Festa, l´documentació és molt escàs en el segle XIX, em pogut localitzar un reduït anotació d`un diari alacantí amb el titol “ECOS DE LA PROVINCIA”, quatre anys després del programa manuscrit de 1892, que anem a transcriure:
-Se han entregado ya a las comparsas de moros y cristianos de Petrel, las banderas para las fiestas que han de celebrarse próximamente en dicha villa, en honor a San Bonifacio-. (EL NUEVO ALICANTINO nº 373 – miércoles 22 de abril de 1896)
