Jordi Giménez Ferrer. Normalitzador Lingüístic
Quan diem “la gent”, mai –o quasi mai–, en general, no volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos. Jo dic “la gent” i designo els altres. I sí: la gent són els altres. Per definició, la gent són els altres, i no jo. Ens resistim a veure’ns sumits, o submisos, en la indeterminació d’un grup, d’un magma humà confús i ofuscat. D’altres paraules, com ara poble, o colla, o societat, o partit, o equip, quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió: fins i tot admeten un possessiu –el meu poble, la meva colla, la meva societat, el meu partit, el meu equip– que subratlla la nostra adhesió.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos.
Una apreciació de Fuster plenament vàlida ara per ara: diem mon pare, ma mare, el meu poble, el meu home, la meua dona, no la meua gent. Però cal fer una matisació: açò es pot observar en el valencià i en el castellà peninsular, però no en el castellà sud-americà, en què sí que se sol dir “mi gente”, com es pot comprovar en la música urbana.
