Mestre durant 37 anys, la majoria d’ells al nostre poble, va ocupar el càrrec de director del Primo de Rivera en aquells anys llunyans de la transició, en la qual l’educació al nostre poble, també va patir una profunda transformació, de la qual ell va ser part fonamental.
Profundament inquiet, el mateix es dedicava a construir i volar maquetes d’avions, com a la fotografia i al vídeo. Fester que va beure en les fonts dels Moros Vells amb el seu cosí Evaristo, va col·laborar fins a l’últim moment amb la fila Kadirs, de la qual va ser part fonamental en l’edició de la revista commemorativa dels 50 anys. Amb la fila va participar en les festes d’enguany, sense que la febra que ja començava a minvar la seua fortalesa ho impedira, era una cosa que tenia molt present, no consentir que la malaltia li impedira viure el dia a dia amb normalitat. A partir de 2005 va ser secretari del Consell Rector de Caixapetrer i posteriorment va fer el salt a la política a la qual va dedicar tot el seu temps i il·lusió, militant i arribant a exercir el càrrec Secretari General d’Esquerra Unida a Petrer i cap de llista en les eleccions municipals. En tots els seus quefers va deixar el seu pòsit de dedicació, esforç, amistat i respecte.
Se’ns ha anat donant un exemple de lluita i superació en enfrontar-se a una cruel malaltia a la qual va aconseguir robar temps. En el llit de l’hospital, somiava què si aconseguia millorar recorreria els camps de Petrer, les sendes dels quals va trepitjar de jove amb el seu pare, i cada vegada que feia cim el véiem alçar el cap al vent amb satisfacció del repte superat. Va aconseguir robar temps per a conéixer a les seues netes, recollir les primeres collites del camp de les Enzebres, enfrontar-se a una epidèmia terrible i viure intensament cada instant, sabent que estava en temps de pròrroga i volia complir amb els seus objectius de jubilat i de vida. Fins i tot durant aquests últims tres anys va estar assistint a l’escola oficial d’idiomes aprenent anglés.
No tinc paraules per a compartir els sentiments que me desborden i em deixen buit, s’ha anat el meu company de professió amb el qual he compartit il·lusions, esforços, i projectes; sempre junts, sempre en plan “Quijotes”. S’ha anat el meu amic, sempre ho hem sigut, fins i tot per herència familiar. S’ha anat el meu germà, perquè encara que no ho era de sang, ens volíem com a tals. I em sent trist per ell; per Lola, per Xavi i Héctor, per Paula i les xiquetes per sa mare i germanes, i per tota la seu familia, i perquè em quedaré amb un buit que no es cobrirà.
