LA «LLEGENDA» DE LA FIGA
«Aparato que no funciona, chichirigüiqui lo soluciona»
(El Viscayo)
Era l’any 1979. Els amics acabaven de tornar de fer el soldat —la mili—. Jo no, jo era «inútil total de primer grado» —miop—, i bé que ho vaig celebrar. Solíem reunir-nos a la bancada correguda de l’Esplanada. Era juliol. No teníem cap projecte vacacional. Un em va preguntar «I tu, Brotons, què faràs?». Li vaig respondre quasi sense pensar-ho: «Agafaré la motxilla, la plenaré de llandes i d’un pa d’”a quilo” i em tiraré al monte a vivaquejar en pla de supervivència».
La idea va agradar. Uns quants d’ells s’hi van apuntar. Finalment vaig fer de “capità Aranya”: jo no hi aniria. No sé com, vaig aprovar el primer examen d’oposicions de mestre i m’havia de posar a estudiar a correcuita el segon: total, per a res.
I ara ve la llegenda… Conten les cròniques que els meus amics recorregueren les belles i tòrrides valls i muntanyes petrerines, pernoctaren a la vora d’amables fogueres —impensables en els temps que corren–, caçaren a pedrades un conill, que se’l menjaren —després d’escorxar-lo— i que, farts d’assilvestrament, pegaren des de les Fermoses cap a Castalla. Arribaren, morts de fam i set, al mític restaurant del Viscayo on se samparen una pantagruelica “gaspatxà”.
En el cafè, entre “chichirigüiquis”, colpets, gintònics i cubates, es conjuraren per a constituir la Federació Independent de Gaspatxers Anònims —la FIGA—, tota una institució tripera, que no gastronòmica!, molt celebrada en els ambients canalles del Petrer dels vuitanta.
Ah, el “chichirigüiqui” és una mena de tisana anisada que repara certes disfuncions corporals. La cosa, després de molts anys, encara no s’ha demostrat científicament.
Vicent Brotons Rico
