LA LLENGUA DE LES PETRERINES
Por: VICENT BROTONS RICO
La llengua té un relació directa amb les festes i celebracions. El cicle nadalenc o de Nadal no s’escapa del canvis i modificacions, Uns canvis que, sovint, es produïxen imperceptiblemet per la influència d’altres llengües com el castellà i l’anglés.
Comencem per la Immaculada Concepció o la Puríssima, que segons la tradició catòlica celebra el naixement de l’única dona (o home) del món lliure del Pecat Original —aquell que ens encolomaren la senyora Eva i el el senyor Adam passejant nuets pel Paradis Terrenal—. La cosa es festeja encara a l’”aconfessional” Estat espanyol: va bé per a destrossar la setmana amb “ponts” i coses d’eixes —la “Constitución Inmaculada” o la “Purísima Constitución”, li dic jo— i per anar a la tradicional Fira d’Elda, on els xiquets i xiquetes es divertixen una miqueta i reben els primers prsents de l’”orgia regaladora” que durarà quasi un mes: del huit de desembre al sis de gener. Ah, compreu algun regalet en la fira, la bona gent que munta les paradetes s’ho mereix. No tot ha de ser Amazon i grans superfícies per a fer més multimilionaris als multimilionaris. Ja sé que no prendrem el Palau d’Hivern, però la consciència se’ns quedarà una miqueta més tranquil·la.
Podem dir que el cicle nadalenc, al nostre petit país, comença el huit de desembre. “Hivern per la Concepció, ja en trindrem dos”, “La festa de la Puríssima durà fins a Santa Llúcia”: ho diuen els refranys que, sovint, mentixen, o no diuen tota la veritat. Però no. La cosa certa és que l’ambient prenadalenc s’ha instal·lat inevitablement la casa nostra.
Ja sabeu que el nostre germans nòrdics celebren les fires de Santa Llúcia el 13 de desembre. I no, no és cert científicament que el dia allargue més, encara que ho diga el refrany: “A Sant Llúcia un pas de puça, a Nadal un pas de pardal”. Compte, Nadal sí que és cert eixe passet: el 25 de desembre serà pràcticament igual de llarg que el 17.
A Santa Llúcia, aquells i, entre la Immaculada i el 18 de desembre, si fa no fa, nosaltres, muntarem els betlems, pessebres, naiximents o naixements —es pot dir correctament de les quatre maneres— amb les figuretes guardades des de fa anys i panys o adquirides a la Fira d’Elda o… també l’arbre “bàrbar”. S’encendran els llums del carrers, places i jardins (oblidant per uns dies la crisi energètica) i patirem decoracions “hollywoodenques” com el barbut panxut eixe de vermell que riu grollerament i que sempre em fa pensar en el colesterol i l’excés d’alcohol: no, no diré el nom però enguany el tinc al carrer per a alegria de la neta.
Acabant-se el 21 de desembre entrarà l’hivern meteorològic i unes hores després es posarà en marxa la primera banda sonora nadalenca: “ta, ta, ta, ta, ta, ta, taaa, ta!”. Efectivament, lector o lectora avesats, és la musiqueta de la “Lotería Nacional”: somnis humits amb “la Grossa”, que no “el gordo”, la inòqua aspirina dels ludopates. A migdia tindrem el ritual televisiu de la gent histèrica, les botelles d’espumós, algun borratxet i tot això: els ha tocat!… I la immensa majoria, pobres com les rates. Els nostres veïns d’Alcoi el 21 van celebrar a les “filaes”, irònics i socarrons, allò del sopar dels pobres (ous fregits, pebreres, creïlles, sardines, venerable monastrell, café i marxes mores i cristianes)
La Nit de Nadal —res de “Nochebuena” o, pitjor encara “Nitbona”!— i el Dia de Nadal. Algú dirà “Els nadals els passaré a Suècia amb la meu filla”: perfecte!, però serà Nadal i no “els nadals”, En valencià la festivitat no admet plural. És exactament el contrari dels Moros i Cristians, ¿algú diria “el moro i cristià d’enguany aniré convidat a cals Bravos Berberiscos”? Això mateix!
I clar, cantarem nadales, nadalenques —res de “villancicos” o “villancets”— i els menuts demanaran les estrenes i no l’”alguinaldo” i altres varietats lèxiques derivades: “Mira’m i estrena’m”, dirà els xiquet o la xiqueta a la iaia mentre canta una nadala —ei, si pot ser en valencià, que n’hi ha de molt boniques— acompanyat de la pandereta i la simbomba.
Per sopar, la Nit de Nadal, o per dinar, el Dia de Nadal, menjarem titot, porquet rostit, llobarro, cuixa de cabrit o bròquil; i no “pavo”, “cochinillo”, “lubina”, “pateta de cabritillo” o “brócoli”. Alguns amics em diuen que això de titot no ho diu ningú i jo sempre els dic “però tu estàs més encés que un titot!”. I resulta que m’entén. Refranys? Més de quatre-cents, en compten els experts. Un de senzill: De Nadal a Nadal, un any va.
I el Dia de Nadal dinem “putxero”: el nostre diccionari admet la paraula com a col·loquial i ens recomana olla de carn o, afig jo, carn d’olla. Serà difícil que desaparega la tradicional expressió de putxero, sobretot perquè els d’aquí la usem per a oposar-la a “cocido”, eixa sí que eminentment castellana: “cocido madrileño”, cantava aquell caspós veí de la senyora Ayuso.
Botem al 31 de gener. Es fa de nit i comença la Nit de de Cap d’Any —res de “Nochevieja” ni Nit Vella, quin horror de traducció!—. el Dia de Cap d’a Any —u de gener— comença l’Any Nou. De tradicions, n’hi ha moltes: brindar amb cava, espumós o xampany, tan se val; bragues i calçotets vermells, llentilles allà, dotze grans de raïm de la nostra comarca per aquí i… l’Home dels Nassos: els nostres pobles s’omplin d’hòmens que tenien 365 nassos en el seu cos l’u de gener de l’any que acaba i cada dia en perdien un i, clar, arribaven al trenta-u amb només un nas… Màgic i bonic! Un refrany? “Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per a tot l’any”: vinga!
I torna la màgia! La nostra Nit de Reis, Cremem falles, falletes i fallons —nobles torxes d’espart que llegim a la millor novel·la de món, segons Cervantes: la també nostra Tirant lo Blanch, del segle XV—; i jo, republicà irredempt, des de la vesprada del cinc, a poqueta nit, em faig trimonàrquic: ja sabeu de Melcior, Gaspar i Baltasar. El sis, a la nit, torne a ser republicà: ni corones ni borbons ni lladres. I ja sabeu, els Reis d’Orient porten coses a tota la gent. Els altres, açò ho afirme jo, els les furten. Ah, millor d’Orient que Mags o Màgics. I toca mirar ja cap a Carnestoltes, que l’hedonisme és l’única cosa que justifica esta vall de llagrimes. Ho deia Fuster: entre el bé i el mal, trieu l’alegria!
