«El caloret de la Fallera Major malparlada»
Por: VICENT BROTONS RICO
Algú va fer broma amb el valencià d’una antiga Fallera Major de València/Valencia que amb el temps, i entre gintònic i gintònic i sobr€s, arribà a ser una mítica alcald€ssa de la capital del Regne/Comú(nidad)/Territori/Les tres províncies/Levante/La Terreta, o com vos rote dir-li. L’egrègia senyora va dir en el seu discurs etílicament intervingut i en valencià “minimalista” això del “caloret” —EL CALOR€T—. I és que en valencià calor és femenina, a diferència que en castellà que pot ser tant paraula femenina com mot masculí — «Que por mayo era por mayo, / cuando hace la calor», diu un antic romanç—. La senyora política va parlar mal el valencià, per a una volta que ho feia. A ella i al seu partit no els va importar massa eixa mostra d’analfabetisme. Ells i elles el valencià el gasten per tirar-se rots, contar acudits de mal gust i… bitll€ts.
Però sí, entre el castellà i el valencià hi ha diferències de gènere. Dir una paraula valenciana en masculí quan toca dir-la en femení, o a l’inrevés, perquè és igual o semblant a la castellana, és un castellanisme morfològic de gènere. Exemples d’expressions ben dites: “té arrugat el front”, “l’ha caigut una dent”, “el senyal de trànsit prohibeix passar-hi”, “el pendent de la costera és perillós”, “el corrent del riu és molt fort”, “alguns bacteris són benignes”, “fa una olor molt intensa”, “l’han fet una anàlisi de sang”, etc.
Fins i tot hi ha paraules que en femení signifiquen una cosa i en masculí una altra: “amb la clau òbric la porta”, “amb el clau juntes dos peces de fusta”; “han obert un vall en la porta de ma casa”, “la Vall d’Elda la travessa el riu Vinalopó”; “el periòdic publica un editorial contra la guerra”, “és una editorial especialitzada en poesia”; “el terra de marbre és esvarós”, “han tirat la terra del pou al bancal”;…
Ai, la caloreta de l’estiu: a l’estiu, quan tot el món viu, que diu la dita. Repassaré amb vosaltres algunes de les nostres formes genuïnes que són especialment usuals en estos temps d’oratge, això, estiuenc. Solem prendre vacances o vacacions, tan se val. Mengem meló de l’any, de tot l’any, d’olor o, simplement, meló, i meló d’aigua o d’Alger, però no “sandia”, si de cas síndria. Ens banyem al mar o a la mar, en tolls, en llacunes o llacs, en rambles, en rius, riuets o rierols; en les piscines i la gent feliçment rústica en basses (quantes basses ha tingut Petrer!).
Mengem gelats com els xàmbits, polos, cucurutxos, “cortes” — com que “cortes”? el nostre valencià en comptes de tall ha usat tradicionalment la forma “corte” per a referir-se a un tall de gelat— i prenem granissats: aiguallimó i “aiguacivada” (el diccionari no l’admet però jo la reivindique —“aiguacivà”— en paral·lelisme amb la aiguallimó; la normativa és aigua de civada). I així entre paraules ben dites i dignes combatem la calor, perquè si tens calor, embolicat en un… mocador. Ah, i si tens calor, i em vols creure, deixa la dona pel beure. No em digueu masclista, que vos conec, també podem dir allò de si tens calor i em vols creure, deixa l’home pel beure. O, millor encara, segons les hores, compagina’ls. Se’n diu saviesa estiuenca.
