Com es diu la nostra llengua?
Por: VICENT BROTOS RICO
La llengua de les petrerines —de les persones que viuen i se senten de Petrer—; la llengua dels petrerins —els sers humans que en este minúscul territori la usem— és esta que jo escric ara i que, amable lectora o lector, tu lliges amb tota normalitat. Supose que quan penses usant-la, la parles, la lliges, l’escrius, la “dialogues”… no estàs especialment pendent de saber el seu nom. La cosa important no és com és diu la llengua, sinó què dius en eixa llengua, què coses fas amb ella, en quants entorns humans la uses, si la transmets als menuts que venen darrere, com la instrumentalitzes per a pensar, com expresses idees i emocions, com les perceps… I amb qui: amb la família, les amistats, els veïns, les companyes del treball o d’estudi, l’associació, el club, la filà o la penya a què pertanys… Com s’amplia (o malauradament minva) el cercle territorial i d’àmbits d’ús en què et mous. Vas a Monòver i Novelda, dius “bon dia” i et responen “bon dia”; vas al Pinós i al Raspai i fas “bona nit” i et retornen un “bona nit”; t’acomodes en una terrassa de Gandia o Altea i dius “em posa un refresc, per favor?” i te’l posen. A Palma de Mallorca o a Girona demanes la clau de la teua habitació en la recepció, “la tres-cents vint-i-dos, si és tan amable” i te la donen. A Perpinyà o a Sabadell et despedixes dient “adeu” i et diuen “adeu”…
I això mateix ho fas a Madrid, Toledo, París, Almansa, Conca, Calatayud, Venècia, Tobarra, Atenes, Pontevedra, El Caire, Moscou o Tokio i, probablement, ja no ho pots dir amb la llengua de Petrer, a no ser que tingues un intèrpret. Està clar que compartim la llengua amb milers, milions de persones —molt poquetes, si ho miren en dimensió mundial—, com quasi tota la humanitat ho fa amb la seua llengua particular, poquets en el concert mundial, molts com a col·lectivitat singular. I això ens humanitza, no ho podem dubtar.
Arran d’un acord polític democràtic que ha hagut al Congreso de los Diputados espanyol per a poder usar les llengües oficials de l’estat, tant al mateix Congreso com a la Unió Europea s’ha muntat un canyaret considerable en els mitjans de comunicació i les institucions sobre el nom de la llengua que jo escric aquí i que tu lliges ara. Supose que t’haurà arribat algun ressò del debat —“bufes de pato!”—. La cosa important és que s’usen, però no només al Congreso, al Senado o la Unió Europea sinó en tots els llocs i a tothora, començant per ta casa, ma casa, el nostre poble i on calga: allà on diem “bon dia” i ens responen “bon dia”.
Ah, no esperes que en este article jo done la meua opinió de com cal nomenar la meua/nostra llengua (i la tinc, compte, contrastada!). Hi ha molt de soroll sobre l’assumpte i jo no vull contribuir a que n’hi haja més. Expliquen els antropòlegs i lingüistes que molts pobles que han travessat el segle XX aïllats dels altres, a la llengua que parlen li diuen això “Llengua” i prou. Amb ella organitzen plenament la seua vida i les seues relacions. Eixa és la cosa. A veure si barallant-nos pel nom, ens oblidem d’usar-la, que és el que volen moltes i molts polítics, de tot l’espectre “ideològic”. Ja m’enteneu.
