A l’associació cívica “El Tempir”, d’Elx,
la flama del Migjorn valencià en defensa dels drets lingüístics
Fa exactament quaranta anys, les primeres Corts Valencianes eixides democràticament de les urnes el 1983, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia del nostre país, de 1982, i la Constitució Espanyola, de 1978, aprovaven la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Ho van fer unanimitat, sense cap vot en contra, en una sessió plenària que excepcionalment es va reunir a la Diputació d’Alacant —per això també va ser coneguda com la Llei d’Alacant—, en un gest simbòlic de comprometre amb valencià les terres més meridionals del País Valencià, considerades tradicionalment més laxes amb l’ús i promoció de l’idioma propi.
L’artífex d’aquella llei autonòmica, una de les primeres de l’autogovern, va ser el Conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, que formava part del govern del President de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma.
Des dels mateixos orígens del debat social i polític per la democràcia a Espanya, en plena Dictadura, i fins i tot durant la II República, l’oficialització del valencià a casa nostra va estar present. Als anys setanta, eixe debat es va intensificar i, sovint, és va fer polèmic i virulent. La cosa certa, però, és que des dels àmbits universitaris, culturals, socials i polítics —des de la dreta a l’esquerra radical— tothom defensava el reconeixement legal del valencià junt al castellà. La demanda de democràcia es va lligar sempre a l’idioma, sobretot quan es reivindicava l’Estatut d’Autonomia. Després de mig any de govern autonòmic, el valencià, oficialitzat estatutàriament, tal i com orientava la pròpia Constitució, tenia un important instrument legal per significar-se socialment i jurídicament, la LUEV.
Una “llei de mínims amb màxims incompliments”
Després d’ardus debats en la corresponent comissió va ser aprovada per unanimitat en la tardor del 1983. El senyor Císcar va haver de bregar dialècticament no només amb els diputats de l’oposició sinó també en els del seu propi partit, per les “sensibilitats i desafeccions” territorials; amb els sindicats d’ensenyants i funcionaris; amb les institucions municipals; amb les universitats; amb les forces de la cultura; amb les pressions del centralisme mesetari, etc. Malgrat tot, va haver “llei del valencià”. No era una llei de normalització, no. Ni les forces polítiques parlamentàries ni els poders fàctics valencians la volien normalitzadora —així m’ho va confessar un alt càrrec de la Conselleria de Císcar en aquells ans—, tot i que un cretí que feia de diputat va dir que aprovant la llei el valencià “ja estava normalitzat”. L’estupidesa i la política són germanes bessones.
La LUEV, tot i rebre sòlides crítiques intel·lectuals per feble i inoperant —“no passa de ser una llei que descriminalitza el valencià”, va dir un reputat sociolingüista— fou ben rebuda per diversos sectors que s’estimaven responsablement l’idioma i volien fer-lo una realitat formal i legalment protegit en diversos àmbit. La llei ho podia permetre amb dificultats sempre que hi haguera en l’administració i en els llocs de decisió sociopolítica voluntat de fer i avançar. Però no ens enganyem, eixe mateix text legal, escandalosament ambigu —segurament un jurista ho explicaria millor que jo—, podia ser paper mullat i, inclús, un obstacle per a promocionar la nostra llengua pròpia.
Estàvem, i estem encara, davant una “llei de mínims” que, dissortadament ha patit sovint un “màxim d’incompliments”. I, malgrat tot, en un exercici generós de possibilisme dut a terme pels sectors socials més compromesos, ha estat sovint un bon ferrament. Cal dir que el polítics l’han obviada quasi sistemàticament, i quan dic els polítics em referisc als “polítics de tots els colors, formes i grandàries”
Fortaleses i debilitats de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià
En general, les fortaleses naixen del compromís i la pressió cívica i les febleses de la titànica deixadesa, quasi insultant, d’allò que eufemísticament es diu “classe política” i dels agents socials amb capacitat de decisió, que sempre s’han estimat obscenament més fer política amb la llengua que no fer polítiques lingüístiques de trellat.
L’ensenyament
Podríem dir inequívocament que hui cap ciutadà menor de cinquanta anys ha deixat d’aprendre valencià, en major o menor grau, a l’escola del País Valencià. I els majors d’eixa edat, si ho han volgut fer, han tingut molta oferta formativa per aprendre el nostre idioma. Ara bé, la LUEV ha consagrat una absurda “exempció a l’ensenyament del valencià” per una tronada interpretació de la territorialització lingüística històrica, que poc té a veure amb el segle XXI i que ha permés a moltes famílies canallescament desinformades i manipulades negar als fills i filles el dret al bilingüisme en les dues llengües oficials, creant així un artificiós mecanisme de descohesió sociocultural entre els valencians. Cap polític que ha passat pels quaranta anys de vigència de la llei ha tingut la feliç idea de qüestionar eixa exempció, cosa que diu molt del nivell de mediocritat de tots ells i elles.
El valencià s’ensenya a l’escola, sí, però el sistema educatiu continua sent per al 70% dels escolars predominantment castellà i abassegadorament afavoridor del castellà, malgrat eixa “bondadosa lleis del plurilingüisme” i d’altres “maniobres ineficients” que una certa progressia va presentar com a miraculoses. Quan s’abordarà rigorosament el problema?
Els usos administratius i polítics
És cert que algunes institucions, i exemplarment, la Generalitat ja ens tenen agradablement acostumats als seus paperets legals i normatius bilingües —la doble columneta i tot això—, però moltes instàncies administratives —en el cas del poble que visc, l’ajuntament, per exemple— ho deixen de fer amb una facilitat que espanta. De la “Diputación de Alicante” només podem dir que podria passar per ser la “Diputación de Burgos del Cid”. I de la Justícia, què dir? Ni equivocant-se usen el valencià, i això que són els grans valedors de les lleis.
El mitjans de comunicació, la cultura, l’oci i internet
Els usuaris del valencià ho tenim francament difícil per trobar el nostre idioma en els papers informatius, en l’oferta llibresca, en les ràdios, en les televisions, en les plataformes, en la xarxa, en el teatre, en l’oferta cultural, en el cinema… I sort que tenim als catalans, eixos veïns del nord que també parlen valencià i tenen una miqueta més sensibilitat que nosaltres —i sobretot que els desafectes dels nostres polítics, ai, sempre els mateixos— per l’idioma comú que parlem. No, no és suficient tenir un “ÀPunt” per cobrir l’expedient i au (per cert, on tota la publicitat comercial és en castellà); són imprescindibles polítiques d’igualació positiva a favor del valencià, que és la llengua en estat d’emergència i camí de l’extinció.
Futur
La quadragenària llei del nostre valencià formalment ha fet molt per l’idioma, però els qui l’han hagut de gestionar segueixen fent més pel castellà que pel valencià —des de la Unió Europea i el Gobierno de España a la Generalitat i els ajuntaments—, de fet, fa l’efecte que no es miren les enquestes sociolingüístiques que presenten un paradoxa dramàtica: mai en la nostra història idiomàtica ha hagut tants ciutadans i ciutadanes alfabetitzats en valencià (en alguns casos ben competents), però, compte, també mai en la nostra història ha hagut menys gent, en termes percentuals, que use tan poc el valencià en les seues relacions familiars i interpersonals.
No ho ocultaré. Soc dels qui creu que necessitem altra llei idiomàtica, adequada per al segon quart del segle XXI. Tot i que encara, però, estem més necessitats de polítiques rigoroses que afavorisquen l’idioma i que estimulen l’ús personal, que ens empoderen en la nostra responsabilitat individual i col·lectiva d’usar el valencià sempre i de transmetre’l a les noves generacions sense cap excusa. Com diria el poeta Miquel Martí i Pol, tenim «terra, no somnis, i també mar immensa, coses tangibles. I una llengua comuna i la gent que la parla», “amb tots i per a fer de tot”, afig jo amb el seu generós permís. I així, tan esperançat com escèptic —ai!— que ho siga sent durant una llarga temporada.
