LA RELLA DAMUNT ELS RECORDS
Por: VICENT BROTONS RICO
La passada primavera ens deixava mon tio Lisardo, de vuitanta-vuit anys. Un cúmul de fets que començaren amb un absurd accident domèstic, seguides de certes intervencions mèdiques i hospitalàries no del tot explicables, acabaren amb la seua vida. Era —i és— el meu tete, el germà petit i únic de mon pare, tots dos fills dels iaios Angelina i Vicent. No podem desesperar-nos tràgicament per la mort d’un familiar d’una llarga vuitantena d’anys, però sí lamentar impotents les circumstàncies que acabaren amb la seua vida, la vida d’un home de molts anys però sa, que tenia un llarg horitzó encara per davant per disfrutar de la companyia de la dona, la filla, el fill, els nets i els besnets. El fet em provoca tristesa, ràbia i un cert desencoratjament.
El tete Lisardo estarà sempre en el record. I a mi, personalment, em queda aquella pàtria de la infantesa amb ell i el record del seu vitalisme. Jo li deia tete —el tete Lisardo— i no era per casualitat. Li ho deia perquè en aquella família matriarcal on em vaig criar els primers anys de ma vida ell era el referent jove. La iaia era l’autoritat domèstica —qui ho podia discutir?— i l’afectivitat possessiva cap a mi; el iaio, la tendra autoritat moral, l’home proper, jovial i exemplar; el pare i la mare, l’amor, la laboriositat i l’ordre del petit nucli familiar; la tia —tia àvia viuda que vivia amb nosaltres—, la meua confortable infantilització prolongada, consentidora, i el tete Lisardo, la llibertat, l’alegria, la complicitat del més proper en un món d’adults —és el que té ser fill únic, net únic, nebot únic… en aquell casalici tan atrotinat com acollidor del carrer Sant Rafael—; ell era qui trencava l’ordre establit amb la seua Lambretta potent i sorollosa, amb els seus amics de farra, la seua afició al futbol d’incondicional seguidor de la UD Petrelense i del València CF, amb els seus coloms de competició, amb els que guanyà molts premis…
Jo sempre recordaré aquell tete Lisardo, ah, i al gran excursionista caminant que va ser fins a la coixera dels últims anys. Solíem trobar-nos a la punta de l’Esplanada tots els dissabtes al matí, ell amb els seus amics i jo amb la meua colla ciclista. M’explicava cap a on feien camí. Jo, després, orgullós, els deia als “matats” de la BTT «és el meu tete, un gran caminant; ha fet no sé quantes voltes la Marxa al Mar i la Marxa a la Font Roja». El meu tete: el germà xicotet de mon pare, el fill de la iaia Angelina i del iaio Quena!
