Passant dels Moros i Cristians
No fa molt de temps, un notable de la nostra benvolguda Festa em
va preguntar entre irònic i amable açò de si havia vida més allà
de Sant Bonifaci. Jo n’estic segur que sí. Més enllà i més
ençà. Jo en sóc la prova fefaent.
El meus trenta-cinc primers anys
de vida els vaig viure quasi al marge dels Moros i Cristians. Sóc
de família petrolanca sense tradició festera. Algunes dones —ma
mare i la meua iaia Angelina— eren incondicionals “mirones”, i
prou. Els hòmens, ni açò. El iaio Quena se’n fotia.
Una vegada,
de menut, em van vestir de Flamenc per fer-me unes fotos: pur
exotisme.
D’adolescent vaig tenir les meues vel·leïtats festeres
per les “fantasies” que es relataven dels mítics cuartelillos.
Tot va acabar amb una desgraciada i inoportuna borratxera i un sermó
contundent del pare que va fer oblidar-me de la festa i dedicar
aquells caps de setmana dels setanta a preparar exàmens a la caseta
de camp.
Independitzat, casat i amb faena vaig fer alguna vegada de
“miró/admirador”, però sobretot vaig practicar la fugida
sistemàtica del poble només sentir els primers acords festers —“la
musique qui marche au pas, / cela ne me regarde pas.” (Brassens)—.
Divendres i dilluns normalment treballava o estudiava, fora del
poble, i dissabte i diumenge solia anar a Alacant a practicar els
meus vicis favorits d’aleshores: passejar per la platja, llegir,
visitar exposicions, anar a llibreries, fer sessions dobles de cine
—quin record més entranyable dels Astoria!— i a la nit cap a
casa: passant de Festa durant trenta-cinc anys!
Després em vaig fer
Bravo Berberisco i ací estic: un quart de segle fent de moro
heterodox enmig de l’enorme solemnitat que és la celebració de
Sant Bonifaci, Màrtir, a Petrer. Però esta història, la de la
solemnitat, la saben contar uns altres millor que jo.
