Por: VICENT BROTONS RICO
LA RELLA DAMUNT ELS RECORDS
Em pose a teclejar el record que ara llegiu a vint graus de temperatura en un dia solejat dels inicis de l’hivern. No és l’oratge que més i millor acompanya per a parlar de la necessitat que tenim els ésser vius quan sentim el fred als nostres cossos. No sé si és un altre símptoma del canvi climàtic, segurament sí, o simplement una casualitat climatològica conjuntural. Tan se val.
La cosa certa és que la gent d’esta terra càlida tenim necessitat de calfar-nos —o escalfar-nos— durant set mesos a l’any (d’octubre a abril) i en moltes nits de les primaveres i l’estiu. Pel que fa a la cosa corporal ho hem resolt amb roba: des de tirar-te per damunt una manta —pregunteu-li a la gent de Bocairent que ha fet d’això un art— fins a posar-nos sofisticades peces d’abric (camisetes tècniques, plumífers i roba específic com gorres de llana o guants). I ho hem fet tant per dormir al llit com per fer vida a casa, al carrer o al treball.
L’altra necessitat de calfament és la de l’espai que habitem. I aquí apareix una petita història personal. Active l’entrellat neuronal dels fets pretèrits: brasers i estufes de llenya són les meues dos primeres imatges. Els carrers, en els matins d’hivern, s’omplien de brasers encesos amb fustetes o carbó vegetal que, convertits en brases ardents i rogenques, durant les vesprades i nits cremaven lentament davall del tendur —“mesa camilla” o taula de faldes—, on la gent ficava les cames i se les tapava amb la falda per calfar-se.
M’explicaren els meus antecessors que jo hi vaig protagonitzar un afer terrible de ben menudet: gatejant em vaig clavar per davall la taula tocant panxells, genolls i cuixes de les senyores —ara que em diguen a mi que els petits no tenen sexualitat!— i entusiasmat pel “joc eròtic” vaig acabar ficant la mà i part de l’avantbraç dins del braser. La resta de la microhistòria vos la podeu imaginar: crits, plors, dolor, histèria, sàvies cures del metge pediatre don Luis Estany i mà esquerra —important per a mi— recuperada, au! Érem d’altra pasta, els nanos de llavors. Ah, ningú no va prohibir els brasers per eixe accident. I bé que feren. A mi, de tot això, només em queda una nafra redoneta en l’avantbraç. Per un bon rebentat de rom, ben “calentent”, vos la puc mostrar.
