JORDI GIMÉNEZ FERRER. Normalitzador Lingüístic
El contrari de la venjança és el perdó. Tot el mèrit del perdó radica en aquesta deferència: l’ofès, mesurant tota la insídia de l’ofensa, sentint la coïssor de l’odi que li és correlació natural, se sobreposa al despit venjatiu. El perdó és una victòria sobre un mateix. És clar que no tots els perdons aparents tenen una tal justificació. Hi ha qui s’apressa a perdonar els seus ofensors perquè es troba incapaç d’odiar, o perquè es cansa d’odiar. No estic dient cap bajanada. S’esdevé amb l’odi com amb l’amor: odiar i amar són activitats, nocions psíquiques que per a subsistir necessiten ser alimentades a cada instant. No és fàcil odiar, com és fàcil estimar. Per això, la indiferència, més còmoda, és també més habitual: l’acolorirem lleument d’amor o d’odi, però no deixarà de ser indiferència, llevat de moments fora de sèrie. Molts perdons, insisteixo, no eren sinó desistiments d’odiar, explicables per impotència o fatiga. El veritable perdó, en canvi, presuposa la mordacitat intacta de l’odi, d’un ardu i explosiu ressentiment.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos
Una definició de perdó amb moltes aristes, com sol fer Fuster en les entrades del Diccionari per a ociosos. Un exemple paradigmàtic i admirable del que és el perdó el podem vore en parelles de víctimes d’ETA que van perdonar els assassins dels seus éssers volguts.
