Diglossieta!
«Si algún resabut dirà
per què en castellà no escric,
dic jo que aquella llengua
sols me’n val per a mentir.»
(un capellà valencià del segle XVII)
Unes senyores i senyors, que igual són sociòlegs que lingüistes, per això s’hi diuen i els diuen sociolingüistes, van inventar un terme: diglòssia. El Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —la nostra— el definix així: «situació en què un idioma és usat per a funcions formals, predominantment en l’ús escrit, enfront d’un altre idioma o parlar utilitzat per a funcions informals, generalment orals.»
L’etimologia, sense posar-nos “eruditots” és del grec “dio-“ (dos) i “glossa” (llengua): cap secret. La gràcia està en que una de les llengües és formal, alta, prestigiosa, escrita (o per a escrits importants): “invencible”, “perfecta”, “refinada”, la “reòstia”, com una “polla en vinagre”. A tot això li direm A (d’Alta). L’altra és la dels “tontos”, la del “populacho”, la vulgar, l’accessòria, la folklòrica, la de “tirar-se rots i pets”… Si em permeteu li diem B (Baixa, amb B de burro).
La nostra Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià en realitat havia d’haver-se dit Llei d’Ús i Ensenyament Diglòssics de Valencià per a Ofrenar Noves Glòries al Castellà, però per no posar-li un nom tan llarg li van cascar el curt i au. També li van dir «Llei d’Alacant”, i a usades que ho van encertar, perquè Alacant capital (de res) representa la diglòssia definitiva: la llengua desapareguda.
El polítics i les polítiques que ens governen ho saben. Per això quan fan coses importants les fan en castellà, en la llengua A. A La nostra ínclita vila de Petrer —no la confongueu amb la Vil·la Petrària, això era un xaletàs que tenien els romans, eixos que anaven amb faldeta com Sant Bonifaci, entre el carrer de l’Horta i l’Alcoleja— es creen bellíssims eslògans de projecció internacional i, naturalment, ho fan en la llengua A: «Petrer, corazón del Vinalopó», ¿perquè hi haurà res més vulgar que «Petrer cor del Vinalopó»?. A mi m’haguera agradat més este altre: «Petrer, corazón de melón», infinitament més “salsero” i cubà. Però, finalment, es va imposar el prestigi i la força seductora de la llengua d’Albacete.
Voleu més exemples de diglòssia? Petrer, poble tristament cèlebre per tenir tota la seua toponímia urbana en valencià —“paletos!”— ha creat per a homenatjar les seues i els seus grans atletes (homenatge ben merescut, que compartisc plenament) un Paseo de los Olímpicos. De nou, el sentit comú dels amants de la llengua A —lA de veritAt!— s’imposa per damunt de denominacions rústiques com Passeig dels Olímpics. Què haurien pensat de nosaltres els nostres veïns d’Elda, la ciutat emparentada amb París i Londres?
Jo, que encara soc més diglòssic que les autoritats municipals, propose que canviem eixes denominacions per les bones de veres, les que venen en el mercat internacional: «Petrer, heart of the Vinalopo» ; «Wall of Olimpic». Espere que la pròxima alcaldessa de Petrer, postmoderna com serà, ho tinga en compte. El valencià que se’n vaja a fer la mà (veieu, per a “astò”, per a dir brofegades servix el valencià).
Vicent Brotons Rico
