Por: Vicent Brotons Rico
Seguim calfant-nos: la foraca i l’estufa
«Tanqueu portes i finestres / i passeu bé els forrellats, /
que el cavaller que s’acosta /us deixarà enravenats.»
(M. Dolors Pellicer)
No sempre calfar-se produïx efectes tan estrepitosos com aquell “record contat” del braser de davall la taula de faldes de la meua infantesa. Torne a evocar el combat contra el fred. Ara ho faig a 7º pels carrers de Petrer. És hivern de veritat: pensàvem que no hi arribava, ai!
Vos parlaré de les llars de foc i de les estufes que ens han —m’han— acompanyat al llarg de la vida. Obviarem artefactes elèctrics, bombes de calor i sòls radiants: la modernitat.
Les llars de foc o foraques —terme que usava brillantment Enric Valor i que un “sabuet”, avui acadèmic de la Valenciana de la Llengua, em va qüestionar— són d’abans, d’ara i, segurament, de demà. Totes amb llenya de tota mena, des d’humils fustes a esplendorosos troncs de carrasca. Quatre em són entranyables: la de la tia Amanda, a la casa del carrer Sant Rafael —on féiem roses, torràvem castanyes i cremàvem petorrí—; la de la caseta de camp de la família, al Barxell; la de la cova de la Romaneta, de la meua dona i ses germanes, i la de ca Processa i el Risca, els meus recordats i estimats sogres: una esplendorosa llar de foc vinculada enginyosament a un sistema de calefacció central on he vist cremar la llenya i els troncs més espectaculars i encisadors. He dit “vist cremar” i ho he dit bé, perquè les foraques no només calfen sinó que són un plaer per a la vista i per a l’ànima, si en gasteu.
I, finalment, les estufes. De les de fustetes o escorfa d’ametla a les sofisticades de “pellets”; les de petroli i les de gas butà. En els meus seixanta llargs anys me n’he calfat en tota mena: les d’escorfa que s’usaven en les “Escoles Nacionals”; les de petroli, per a les quals jo comprava el “petrólio” a cal senyor Tortosa, el tio Carbonero, al carrer Nou, i les sempieternes de butà, de les quals encara faig ús en determinades circumstàncies: calfen, fan una certa oloreta de gas i són un penar per al meus renyons d’ancià: com pesen les “putes” bombones!
