Vicent Brotons Rico
Facultat d’Educació
Universitat d’Alacant
«I tanmateix la remor persisteix»
(Miquel Matí i Pol)
A mitjans de la dècada anterior, l’Ateneu Cultural Republicà va projectar el documental Las Maestras de la República, de FETE-UGT i Trànsit, dirigit per Pilar Pérez Solano, i que acabava de rebre el Goya a la millor pel·lícula documental. Aleshores descobrírem gojosament que la II República va ser també la República de les Mestres.
Moltes dones, nascudes un anys abans del 1931, i que havien optat per la carrera de mestres, es converteixen en las gran catalitzadores educatives d’aquella democràcia avançada. Foren les més modernes i modernitzadores de la nova societat naixent. Les protagonistes i agents de la revolució més important de la República: la cultural.
I si d’aquelles mestres calia tenir un referent personal concret, un nom, aquesta era sens dubte la valenciana Empar Navarro i Giner (1900-1986). Va ser la professora Carme Agulló Díaz, de la Universitat de València, qui ens la descobrí a través de les seues investigacions i dels seus llibres i articles i ha sigut la Federació d’Escola Valenciana qui, amb la col·laboració impagable de l’esmentada professora, l’ha donat a conèixer —i continua fent-ho— des del seu 6é Congrés «Som llavors», que va ser dedicat a Empar Navarro, i mitjançant l’exposició que viatja per tot el país: «Empar Navarro i Giner. Arrels de l’escola valenciana», comissariada per la mateixa professora Agulló, i que arriba ara a Petrer, a l’Ateneu Cultural Republicà, gràcies a Terres del Vinalopó-Escola Valenciana.
Empar Navarro, i moltes més mestres com ella, van representar moltes coses: la modernitat, el feminisme, el compromís de classe, els valors democràtics, la llibertat, el laïcisme, l’educació en valors, amor i emocions i la vinculació cultural a l’entorn, al país, a la cultura i a la llengua.
Sense mestres com Empar Navarro, lluitant, primer, per la República de l’Educació i la Cultura, construint l’Escola Valenciana en aquell entorn de llibertats que va ser la II República, patint la repressió més infame i brutal de la Dictadura sent apartada del seu treball vocacional de mestra durant un quart de segle i retornant a fer escola —ja major en edat, però encara revoltadament jove en idees— mai no haguérem bastit nosaltres l’Escola Valenciana actual, l’ensenyament en valencià.
Empar Navarro, ja al 1922, des d’un rigorós cientifisme i modernitat i amb un ferm compromís nacional, ho va dir ben clar:
«Ha de començar l’ensenyança dels nens en valencià en les localitats valencianes; després s’ensenyarà el castellà; en els pobles on es parle valencià han de conéixer-lo i parlar-lo els mestres. Creació d’una classe de valencià en la Normal [de Formació de Mestres]; als mestres de pobles valencians que desconeguen el valencià se’ls concedix un plaç prudencial pera que el coneguen.»
Aquell pensament tan potent i fermament expressat va arribar a la República, es mantingué viu i clandestí alimentant la memòria històrica, i amb l’arribada de la democràcia en la segona meitat del setanta —i gràcies a les lluites de les mestres innovadores d’aquells temps— es va fer realitat als nostres pobles, ciutats i comarques. Les escoles de Petrer, junt a altres de les Valls del Vinalopó, foren capdavanteres als anys 80 de les idees pedagògiques i idiomàtiques d’Empar Navarro. La immensa majoria de les mestres i dels mestres no sabíem res d’Empar Navarro, és cert —ja s’encarregaren els “senyors de la foscor” d’ocultar-nos-la— però les seues avantguardistes concepcions educatives van arribar a nosaltres en els últims dies de la seua vida: «Valencià a l’escola», «Ensenyament en valencià», «Escola Valenciana»…foren les fites que marcaren la innovació pedagògica d’aleshores, d’ara i esperem que del futur.
Empar Navarro és —representa i simbolitza— una de les arrels més profundes i vigoroses del bo i el millor que ha passat al nostres sistema educatiu els últims trenta-cinc anys: a Petrer, a les Valls del Vinalopó, al País Valencià: l’ensenyament en valencià; l’escola valenciana en llengua i continguts; el plurilingüisme i l’interculturalisme ineludiblement lligat al nostre idioma i la nostra identitat amenaçada antidemocràticament.
