Elogi de l’autodidacta
Por: Vicent Brotons Rico
«Pare, no sabies llegir ni escriure, no sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’entenc desdenyosament injust.»
(Vicent Andrés Estellés)
Sovint, al carrer, en una cafeteria, trobe paisans i paisanes que ultrapassen el cinquanta anys i em diuen que han llegit algun dels modestos articles que publique en EL CARRER. El ho agraïsc de cor. Altres, en canvi, em manifesten que hagueren volgut llegir-lo però que l’idioma escrit ha sigut un obstacle per a fer-ho. Ho sent, però jo no hi renuncie.
Hui dedicaré el meu escrit a eixos hòmens i dones de Petrer —i de tot el país— que passen el mig segle i que han fet un esforç personal per aprendre a llegir la nostra llengua “pel seu compte”*. No dubte que són gent intel·ligent, però sobretot són persones tenaces i fidels a un dels béns més meravellosos que tenim: la llengua més bella del món; perquè totes les llengües que són estimades i usades són les llengües més belles del món. De la mateixa manera que aquell que odia, no usa o no transmet generacionalment una llengua és la persona més lletja del món.
No diré res de nou. El valencià va passar de ser una de les llengües de cultura escrita més importants d’Europa en els segles XIV i XV —honor que llavors compartia amb l’italià— a prohibir-se la seua ensenyança a l’escola del 1707 al 1982. De sobte, durant quasi tres segles, entre dotze i quinze generacions, centenars de milers de valencians i valencianes —per tant, petrerins també— foren condemnats a l’analfabetisme en l’idioma propi. Mirat amb els ulls de la contemporaneïtat ben bé que ho sabem: tot Estat que sotmet la ciutadania a l’analfabetisme és un Estat cruel i injust, però quan ho fa al de la llengua pròpia d’un poble és, de més a més, genocida.
Estimats paisans i paisanes que us moveu entre el cinquanta i el cent anys —en som molts!—, vosaltres vam ser víctimes d’un genocidi cultural. Que per diverses circumstàncies, algunes i alguns de nosaltres, ja adults, i des de l’esforç i el compromís personal, ens alfabetitzàrem en valencià no deixa de ser una anècdota o una xamba. Ho férem a contracorrent, quasi clandestinament.
Per a fer palès el fet, sempre que en la Facultat d’Educació comence les meues classes sobre com aprenen i com ensenyem a llegir i a escriure els escolars, dic a les meues alumnes “jo als vint-i-un anys era analfabet”. La cosa hi sorprén. Encetem la conversa i aclarim els malentesos. Hi reflexionem. Efectivament, més de quinze anys botant de centre educatiu en centre educatiu i ningú no em va ensenyar ni una lletra del nostre idioma. Alguns fins i tot tingueren la “santa barra professoral” de dir que “astò” no era una llengua i que, per tant, no s’escrivia.
Per això, ara, i des d’aquí, l’homenatge a la gent de la meua generació, i als més majors, que amb els seus mitjans particulars —intel·ligència, bona voluntat i dignitat— han aprés a llegir esta estimada llengua de totes i tots. Que és també de la gent del poble que no la té com a materna, com jo mateix.
*Convé recordar que la gent nascuda després de 1973, d’una forma o altra, ja va estudiar el valencià a l’escola o a l’institut gràcies a la Llei d’ús i ensenyament del valencià, de 1983, aprovada per les Corts Valencianes, reunides a la Diputació d’Alacant, sense cap vot en contra.
